Hi ha petits projectes que no criden l’atenció ni ocupen portades. Projectes que no són virals, ni innovadors —segons el criteri dominant—, ni escalables. Però… podria ser que no ho siguem justament perquè no volem ser-ho?

Els missatges predominants sobre l’èxit professional es basen en la visibilitat, el creixement exponencial, els beneficis econòmics. Com si fer les coses a petita escala i a un ritme que per a mi és lo normal, fos una estratègia antiquada.

Cal emmirallar-se en aquests models? Abans, potser val la pena fer-se una pregunta realment important: què és per a tu l’èxit? Perquè la resposta és totalment personal.

Sovint, són aquests projectes petits els que sostenen una part fràgil del món on vivim: la que ens dona identitat, personalitat, la que protegeix el patrimoni i els valors, la que manté viva una manera de fer i de ser. En un moment en què tot tendeix a uniformitzar-se, pren valor la feina dels qui posem arrels allà on treballem. En el nostre cas, des de la terra i els productes que elaborem.

Si realment tenen raó les veus que parlen que ens apropem al final d’una era, i si els petits podem resistir a allò que suposa aquest canvi, haurem estat refugi de la manera de fer dels nostres territoris. Els petits hem après a resistir. I molt. Sobretot els qui tenim la nostra feina vinculada a la terra des del món rural.

Sense necessitat d’imaginar futurs apocalíptics, ara mateix ja som exemple que es pot ser diferent. Exemple d’èxit des d’una altra escala. Amb base en els coneixements heretats, preservant patrimoni i teixint connexions humanes amb els qui gaudiu dels nostres vins.

Perquè, per a nosaltres, això és l’èxit: resistir sent petits dins aquesta deriva mundial. Ho veiem en el nostre projecte, i, per sort, també ho veiem en altres projectes.

Així que: I tant, estem fent una bona feina.
Va… pengem-nos una medalla.

Mercè